UN ADÉU NO DESITJAT

Acabo de signar els documents oficials de la jubilació, el document “J”. Primer em semblava que quan ho fes tindria la mateixa sensació que deu experimentar un metge quan signa una acta de defunció. Doncs, no! Fins i tot em sembla necessari fer un canvi a la meva vida i aquesta és una bona ocasió! No per tenir temps lliure per fer allò que sempre havia volgut fer. Què sé jo el que volia fer! He fet el que m’agradava sense pensar amb el que m’agradaria. Ja he caigut en aquest parany de faré això, faré allò... en altres situacions de canvis radicals de vida, i la veritat, no fas mai allò que tu creies que volies fer!

Per tant, estic contenta, fins i tot ja no estic quasi enfadada amb els polítics que van dictar la famosa disposició transitòria per la qual entro en l’edat jovial, és a dir, en edat de jubilació, la veritat sigui dita, prefereixo la "v" baixa, ja que amb la "b" significa: eximir de la feina, cal dir que com a verb intransitiu inclou la connotació d'experimentar alegria viva, malgrat tot, per a mi és millor la "v" baixa: visca la jovialitat!

Us semblarà estrany que us digui adéu des del blog del centre, si més no quan encara ens veurem i us diré adéu o un fins un altre dia, o sigui el dia que realment acabi la meva feina. Desitjo dir-vos adéu, em fa il·lusió, crec que és necessari fer-ho i que en quedi constància en el núvol virtual com es diu actualment, així quan llegiu aquestes paraules estaran en un altre suport i semblarà que prenguin cos de publicació seriosa. Així serà com si us digués adéu un per un, i puc imaginar-me el gest particular de cadascú de vosaltres, el vostre somriure, i tot això quedarà al núvol: la tecnologia és un gran avantatge!

Ara, quan ja veig que no formaré part de la propera vida acadèmica, la veritat, em sento alliberada; de vegades es fa molt difícil prendre partit per aprovar o suspendre un alumne en aquelles juntes de quart o de segon de BTX. Sovint he pensat que tots teniu raó: els qui penseu que ha de repetir i els qui defenseu que si no s’ho ha guanyat, que torni al setembre i, si no, el proper curs! A l’hora de votar sempre he tingut por de caure en el parany del camaleó, la veritat, sempre m’ha costat, malgrat tot crec que he fet el que calia en aquell moment i per aquell alumne.

Desitjo dir adéu a les escales, de vegades revestides de paperets, trossos de pa, o de llonganissa seca; als llargs passadissos eterns que ens porten a romandre durant una llarga hora amb aquell grup més terrible, no perquè tots els alumnes siguin terribles, sinó perquè hi ha dos o tres adolescents que ens fan aquella hora interminable. Aquella música, música particular del nostre centre i que de vegades ens ha dut a cavalcar per l’antic oest! També la trobaré a faltar, em mancarà, però ja tinc la solució, em baixaré música a l’iPad i així la substituiré en els canvis d’hora. També tindré enyorança del nostre pati, de la figuera, del llimoner, del xiprer... Fins i tot trobaré a faltar aquell aire gèlid de l’hivern a les vuit del matí; ah! I aquells horaris fets a mà; la veritat, hi ha cops que fins i tot ara sento “mono”, em costava, era difícil, no us agradava el vostre horari, però no hi podia fer res, em mancaran també els petits frecs a frecs, eren de vegades difícils, però m’ajudaven a sentir-me viva, a continuar endavant i a lluitar.

El nostre Joan Guinjoan, la nostra “biblio”, els nostres excompanys: els qui estan en altres centres,  els qui han marxat per sempre i a tots els qui us quedeu; tots vosaltres. Tots nosaltres hem format part del futur d’unes promocions de joves que segurament no es recordaran de res del que hem fet, i tant se val, el que importa és la feina feta! La veritat és que tots heu treballat acuradament, hem fet Centre! Ara és l’hora de l’adéu, un adéu no desitjat, però ara ja l’acarono i el veig com una oportunitat de renovar-me i de gaudir. Gaudi per poder mirar enrere amb satisfacció, malgrat totes les dificultats, malgrat els “a vegades” difícils moments de confrontació, per a mi tot és positiu, el bo per perseverar i el no tan bo per corregir. Adéu i gràcies a tots per haver-me acompanyat en aquest tram del camí de la meva vida. Havia dit que no tornaria, no és cert, vindré alguna vegada, de tard en tard: a les paelles, a les calçotades i al que convingui més.

 La vostra companya,

Carme