Enguany,
els alumnes de segon, ens ho hem passat d’allò més bé anant a esquiar.
Divendres vam sortir de Riudoms sota la pluja freda de finals d’hivern
acompanyats pel Jaume Civit i el David Labrador, tots molt emocionats pel que
ens esperava a dalt als Pirineus. Potser el viatge es va fer una mica llarg,
però amb un parell de pel·lícules i una paradeta per berenar, vam quedar tots
ben satisfets. Ja tots instal·lats a les habitacions de l’alberg, vam gaudir
d’un sopar entre rialles i vam compartir una bona vesprada pels voltants.
Aquella nit no vam dormir pas gaire, perquè, amb
els nervis del que passaria l’endemà, aquella nova experiència que s’acostava,
l’adrenalina pujava en qüestió de segons! Ja us podeu imaginar que, el matí
següent, al bus no s’escoltava més que el motor.
Esquiar no és una cosa que s’aprengui d’un dia
per l’altre, però els monitors van fer bona feina i, abans de dinar, la majoria
dels principiants ja baixaven pistes verdes sense caure.
A l’hora de marxar, el Marcelo ja ens esperava
amb el seu bus i nosaltres, agraïts, vam anar pujant-hi cansats però contents.
Malgrat el cansament, vam fer una paradeta a Sort amb la idea de comprar
loteria, però no vam tenir gaire “Sort” que se’n digui: estava tancat! Així
doncs, ens vam limitar a comprar berenar i algun que d’altre record i vam
tornar a l’alberg on ens esperava una altra sorpresa: no estàvem sols com la
nit anterior: hi havia nous inquilins al llogarret. Era un institut de València
que s’allotjava amb nosaltres. Vam fer noves amistats i vam passar la resta del
dia jugant i comentant les aventures del matí a la sala d’oci o al jardí. A la
nit els valencians estaven revolucionats i aquell cop vam ser nosaltres els
afectats. La nostra teoria va ser que el fred els devia afectar més del normal,
venint del “caloret faller”. La qüestió és que vam dormir més que la nit
passada. Poc però millor.
Al dia següent vam arribar al punt per
esmorzar, arrossegant les pesades maletes per deixar-les ja al bus. Un cop a
l’estació d’esquí, no vam perdre el temps en romanços i en un tres i no res ja
baixàvem a tota velocitat lliscant, per la neu alguns més àgils que d’altres.
Vam repetir l’horari del dissabte i, també com el dia anterior, el temps va
anar anant a pitjor amb el pas de les hores. Però no ens vam tirar enrere i vam
aprofitar fins l’últim segon de poder pujar amb telecadires, baixar per pistes
de diferents colors, muntar numerets per terra tot rient-nos-en. Al final, va
haver de pujar a buscar-nos el David fent una aparició inesperada per entre la
boira com un espectre.
Més tard, al bus, rèiem de nosaltres mateixos,
satisfets i una mica entristits per marxar tan aviat. En veure que la son anava
apareixent, el Marcelo ens va posar un parell de pel·lícules molt ben triades
per matar l’avorriment. Vam tenir un petit ensurt quan, el bus va parar de
sobte a mig pendent per una avaria inesperada. Ens vam estar tres quarts d’hora
en aquell poble perdut per la muntanya amb un bar al costat ple de curiosos
espectadors. La part bona? Que el Jaume i el David van poder fer de guàrdies
urbans per regular el trànsit. I, segons van dir després, els va agradar
l’experiència.
La resta del viatge va transcórrer bé, amb una
pel·lícula de terror i les galetes del Civit, vam arribar a Riudoms abans que
el campanar de l’església toqués les nou. Vam tornar a casa cansats, feliços i
una mica atemorits pel fet d’haver de tornar a classes el dia següent. Tot i
així, aquest cap de setmana ha sigut fabulós. Aquesta ha sigut una gran
aventura que ens quedarà gravada a la memòria per sempre.
Clara
Sánchez Virgili
