L'ESQUIADA DE SEGON

Enguany, els alumnes de segon, ens ho hem passat d’allò més bé anant a esquiar. Divendres vam sortir de Riudoms sota la pluja freda de finals d’hivern acompanyats pel Jaume Civit i el David Labrador, tots molt emocionats pel que ens esperava a dalt als Pirineus. Potser el viatge es va fer una mica llarg, però amb un parell de pel·lícules i una paradeta per berenar, vam quedar tots ben satisfets. Ja tots instal·lats a les habitacions de l’alberg, vam gaudir d’un sopar entre rialles i vam compartir una bona vesprada pels voltants.

 Aquella nit no vam dormir pas gaire, perquè, amb els nervis del que passaria l’endemà, aquella nova experiència que s’acostava, l’adrenalina pujava en qüestió de segons! Ja us podeu imaginar que, el matí següent, al bus no s’escoltava més que el motor.

Però bé, al arribar a Port Ainé, amb el tràfec “d’on són els meus esquís” i que “no m’entra la bota dreta”, vam tornar a la realitat i, després de jugar una mica amb la neu, ens vam ajuntar en dos categories segons si sabíem esquiar o no, i vam poder pujar a les pistes acompanyats pels monitors. L’aventura començava per fi!

Esquiar no és una cosa que s’aprengui d’un dia per l’altre, però els monitors van fer bona feina i, abans de dinar, la majoria dels principiants ja baixaven pistes verdes sense caure.

Però, per contra, mentre dinàvem, els núvols van anar baixant sense avisar i ben aviat ja nevava amb força. Ara, això no ens va impedir pas seguir esquiant. Vam tornar a pujar, una vegada i una altra, aprofitant al màxim totes les oportunitats d’anar millorant el nivell. No cal dir que les caigudes no van pas faltar. Un rere l’altre vam anar caient de les maneres més gracioses que us pugueu imaginar, fins i tot els veterans no ens en vam estar de tastar la neu!

 A l’hora de marxar, el Marcelo ja ens esperava amb el seu bus i nosaltres, agraïts, vam anar pujant-hi cansats però contents. Malgrat el cansament, vam fer una paradeta a Sort amb la idea de comprar loteria, però no vam tenir gaire “Sort” que se’n digui: estava tancat! Així doncs, ens vam limitar a comprar berenar i algun que d’altre record i vam tornar a l’alberg on ens esperava una altra sorpresa: no estàvem sols com la nit anterior: hi havia nous inquilins al llogarret. Era un institut de València que s’allotjava amb nosaltres. Vam fer noves amistats i vam passar la resta del dia jugant i comentant les aventures del matí a la sala d’oci o al jardí. A la nit els valencians estaven revolucionats i aquell cop vam ser nosaltres els afectats. La nostra teoria va ser que el fred els devia afectar més del normal, venint del “caloret faller”. La qüestió és que vam dormir més que la nit passada. Poc però millor.

 Al dia següent vam arribar al punt per esmorzar, arrossegant les pesades maletes per deixar-les ja al bus. Un cop a l’estació d’esquí, no vam perdre el temps en romanços i en un tres i no res ja baixàvem a tota velocitat lliscant, per la neu alguns més àgils que d’altres. Vam repetir l’horari del dissabte i, també com el dia anterior, el temps va anar anant a pitjor amb el pas de les hores. Però no ens vam tirar enrere i vam aprofitar fins l’últim segon de poder pujar amb telecadires, baixar per pistes de diferents colors, muntar numerets per terra tot rient-nos-en. Al final, va haver de pujar a buscar-nos el David fent una aparició inesperada per entre la boira com un espectre.

 Més tard, al bus, rèiem de nosaltres mateixos, satisfets i una mica entristits per marxar tan aviat. En veure que la son anava apareixent, el Marcelo ens va posar un parell de pel·lícules molt ben triades per matar l’avorriment. Vam tenir un petit ensurt quan, el bus va parar de sobte a mig pendent per una avaria inesperada. Ens vam estar tres quarts d’hora en aquell poble perdut per la muntanya amb un bar al costat ple de curiosos espectadors. La part bona? Que el Jaume i el David van poder fer de guàrdies urbans per regular el trànsit. I, segons van dir després, els va agradar l’experiència.

 La resta del viatge va transcórrer bé, amb una pel·lícula de terror i les galetes del Civit, vam arribar a Riudoms abans que el campanar de l’església toqués les nou. Vam tornar a casa cansats, feliços i una mica atemorits pel fet d’haver de tornar a classes el dia següent. Tot i així, aquest cap de setmana ha sigut fabulós. Aquesta ha sigut una gran aventura que ens quedarà gravada a la memòria per sempre.

Clara Sánchez Virgili