Feia temps que tots junts comptàvem els dies que faltaven per poder agafar l’avió i trepitjar per fi terres franceses. Tothom s’explicava d'allò què parlava amb la seva corresponent, o de si sabia el què faria aquell cap de setmana en família que tots havíem de passar separats.
Per fi va arribar el moment, aquell divendres, ja tirant cap a dissabte, a les tres de la matinada, davant de l’Institut. Estàvem tots nerviosos, no sabíem ni si dormir. Ja a l’Aeroport de Barcelona, per a alguns era la primera vegada que vivien l’experiència de pujar a un avió, i sorgien mil i una preguntes: “segur que és per aquí?”, “vols dir què em deixaran passar la maleta?”,etc. La Míriam va repartir els bitllets, però el tema estava en tenir-ne comte i no perdre’l pel camí, cosa que va ser tema de debat aquella nit.
Ja plantats a Beauvais, els professors de l’escola francesa ja ens esperaven, i a una de les nostres ja la van recollir allí, ja que, amb molta sort, aquell dia ja el va anar a passar a París. La resta, vam seguir el nostre viatge cap a Isneauville. Al arribar, encara no havia arribat cap família, però als cinc minuts ja començàvem a dir “adéu” als de la nostra terra. Aquell cap de setmana va ser dur. Estar en un lloc on no coneixes a ningú i a sobre sense algú amb qui ja t’hi coneixes de fa temps, es fa bastant complicat. Comences a sentir molta soledat i a sentir-te apartat. No es passa gaire bé. Per sort, algunes persones van estar amb altres ja que els seus corresponents eren amics. Igualment, totes les famílies ens van acollir a tots molt bé i ens van ajudar molt a practicar i seguir aprenent francès. Allí tot era molt estrany, gent que s’aixeca molt aviat, dina al migdia, sopa a les 6 de la tarda i cap al llit a les 9 de la nit. Va costar a acostumar-se a tot de cop.
Al finalitzar el cap de setmana, el dilluns a la majoria de nosaltres ens va passar a buscar un bus escolar, però no com aquí que tots els d’un poble han d’anar a un mateix lloc, aquí cadascú té la seva parada, però si vivies a prop de l’escola, no feia falta pujar-hi. Vam passar d’un bus a un altre, i aquest segon ens va portar cap a la ciutat d’Étretat, situada a la costa oest de França. Allí vam visitar diferents llocs emblemàtics i els famosos penya-segats de la ciutat. Vam pujar al capdamunt d’un d’aquests, i a part del vent espantós que feia i l’olor a mar que hi havia, era un paisatge preciós, una cosa de les que mai pots oblidar. Vam dinar al gimnàs de l’escola d’aquella ciutat. A la tarda vam visitar una granja on hi fan sidra, on ens van explicar com es feia el procés de fabricació i ens van ensenyar diferents animals que hi tenien, com oques, un gall amb potes peludes i un ase molt divertit!
Al dia següent, dimarts, vam assistir a tres hores de classe a l’escola francesa, on hi vam poder fer nous amics i seguir practicant la llengua. Ens vam adonar de que allí tenien un horari molt estrany: les classes començaven i acabaven cada dia a hores diferents, i segons com, van tenint “mini-patis” entre classe i classe, segons a l’hora que tinguin la següent classe. Aquell dia vam dinar al menjador de l’escola, i la veritat, no estava gens malament. Després de dinar, dividits en dos grups, vam agafar un bus públic i vam anar a visitar Rouen, la capital de la província de l’Alta Normandia. Aquella tarda, al tornar a casa, vam haver de tornar a agafar el cotxe, ja que ens van convocar a l’Ajuntament d’Isneauville per fer-nos una benvinguda, però ja a reveure, perquè al dia següent ja tocava marxar. En aquell acte hi va ser l’Alcalde, el president d’ “Europe Échange”, una organització que forma els intercanvis, i un representant de l’ “Inter Baix Camp”.
Ja sent dimecres, tots vam sortir de casa amb la maleta. Vam agrair a tota la família tot el que ens havien proporcionat i per haver-nos acollit i vam marxar cap a París. Aquell dia va ser quan en realitat tothom estava nerviós. Quan ja es va veure la punta de la Torre Eiffel, algú ja va cridar de l’emoció. L’autocar va parar just als peus de la gran Torre i ens van deixar temps per fer fotografies. El bus ens va dur per les parts més importants de la ciutat, i a tot el que ens ensenyaven, es sentia un gran: “oooh...!” que venia d’una part o altre del vehicle. Vam dinar als Camps Eliseus, amb el pícnic que la família ens havia donat, però de sobte es va posar a ploure i vam haver de moure’ns a un bar que hi havia per allí a prop. A la tarda, vam anar al “Bateaux-Mouches”, que és un vaixell que et porta per el riu Sena i et fa turisme per els llocs més importants que hi ha al llarg del riu. Després, ens van deixar temps per anar a comprar “souvenirs”. Ja més tard, vam haver d’abandonar la Ciutat de les Llums i de volta a l’aeroport. Allí hi va haver moltes llàgrimes pel mig, però s’intentava tranquil·litzar amb la frase de: “A l’abril ens tornem a veure!”, però no va servir per a gaire. Vam sopar alguna cosa per als restaurants que hi havia allí i vam tornar a agafar l’avió.
El dimecres, tirant cap a dijous, a les dues de la matinada, ja érem a Riudoms. Va ser una experiència fantàstica, d’aquelles que se’t queda de per vida.
Paula Montalvo
.jpg)
